Després de l'últim dia, on no havíem aconseguit de fer les manualitats, m'havia decidit sí o sí a tirar endavant el regal de l’amic invisible. D'avui no passava que ens poséssim mans a la obra. Així, que tan bon punt com vaig recollir les nenes, amb el meu germà agafarem l’autobús cap a casa la meva àvia.
Vam quedar ben aviat, a les 14:00 h., perquè em feia il·lusió de convidar-les a dinar. El meu germà havia agafat un joc de taula nou per a jugar tots plegats un cop acabéssim de dinar. "Abans -el vaig advertir,- hem d'aconseguir que escollissin quina manualitat volen fer per l'amic invisible!"
Així va ser. La Fanta (a qui li havia tocat una noia), va escollir un collar molt bonic; el pròxim dia ens hi posaríem. En canvi, la Fatu no va saber què fer per al noi que li havia tocat. La decisió era un pèl més difícil.
Després de dinar, va arribar una amiga meva, la Clara, i vam jugar tots plegats. Vam fer diferents equips: el meu germà amb la Fatu, la Clara amb la Fanta; i jo amb la meva àvia.
Ja portàvem una estona jugant, quan el meu pare va venir a buscar el meu germà per dur-lo a la cavalcada de reis. Vam haver d’interrompre el joc (jo i la meva àvia feia estona que perdíem) i vaig dubtar si dur-les o no també. Essent elles de religió musulmana, potser els seus pares no hi estarien d’acord. Però vaig pensar en el poc sentiment religiós que la tradició desprèn i com hi assisteixen tot tipus de nens a recollir caramels. L’enorme entusiasme que van mostrar quan els vaig preguntar si hi volien anar va fer callar tots els meus dubtes.
El meu germà havia marxat al port a veure els reis però les nenes, la Clara i jo hi aniríem més tard i al centre del poble. Primer vam anar a donar una volta, als gronxadors, al parc a fer fotografies, al passeig de mar, a berenar... Fins que es va acostar l’hora de la cavalcada i vam anar a buscar un bon lloc.
La Fanta i la Fatu van conèixer una altra nena que voltava per allà i, durant la desfilada, totes tres es van tornar ben boges. La van convertir en un concurs de a veure qui agafava més caramels i es tiraven pel terra, es col·laven entre les cames de la gent, cridaven...
Al final de la rua, les vaig acompanyar a casa seva amb les butxaques a punt de rebentar.
