El dissabte 18 pensava dur les nenes a casa la meva àvia a fer manualitats. La raó era que la Tamara, una mentora de Blanes, havia proposat fer un amic invisible entre tots els mentors i mentorats de Blanes i rodalies que es volguessin apuntar a la iniciativa. En comptes d’intercanviar regals, però, ens intercanviaríem manualitats.
Per això, després de la reunió on es sortejà qui faria el regal a qui, vaig agafar alguns llibres de manualitats de la biblioteca on treballo; quan les anés a recollir per la tarda miraríem si ens podien donar alguna idea.
Les vaig anar a buscar al punt de trobada i ens encaminarem cap a la parada del bus que ens duria a casa la meva àvia. Esperavem i esperavem i l'autobus no apareixia. La Fanta i la Fatu van començar a jugar a l'escondite amb el meu germà. I com que jo també m'avorria d'esperar també m'hi vaig apuntar. A mesura que avançava el joc, acabarem a la platja investigant qui podia saltar més lluny; sempre un ull posat en la parada per on l'autobus mai passava.
El sol va anar caient, i tot apuntava a que hauríem d'anar a peu... I just quan començarem a fer camí pel passeig, veierem l'autobus passar de llarg. Però lluny de maleir la nostra sort, els nens no s'entristiren. Estaven animats pels jocs i les corredisses. Com que ja s'havia fet una mica tard, decidirem deixar les manualitats pel proper dia i vam parar a berenar a una cafeteria.
Un cop allà, vaig demanar unes cartes al cambrer -doncs volia ensenyar-los alguns jocs als nens- però no en tenien. La Fanta va explicar-nos que ella sabia alguns jocs amb xapes, així que vam demanar al cambrer si podiem utilitzar les que tinguessin per tirar. Dit i fet, en vam aconseguir suficients per a que la Fanta ens ensenyés els jocs. I així vam passar la resta de la tarda. Les manualitats resten pendent.
