Per als mentors de Blanes, la festa inicial es faria el dia 5 de novembre. El dia era cada dia més a prop i jo havia anat acumulant un munt de consells i impressions de les sessions de formació. Com funcionava el projecte, quina era la nostra funció, recomanacions varies... Podia començar a imaginar com seria l’experiència però en el fons intuïa que no sabria realment què era ser mentor fins que ho fos.
Estava convençuda amb el Projecte Rossinyol. Em semblava un engranatge perfecte entre mentors, mentorats i entorn que sota el marc de la convivència esdevindria productor de coneixença mútua i aprenentatge. Malgrat tot, a mesura que els meus passos m’anaven acostant al Centre Cultural els Padrets els nervis s’anaven apoderant de mi. Què li diria al nen? Com l’havia de tractar? I si no era capaç de fer que es divertís, que comptes amb mi, fer-me la seva amiga? Em guanyaria la confiança de la seva família?
Quan vaig arribar, em van col·locar amb els altres mentors. En total vaig contar-ne vuit, i em vaig alegrar de pensar que al meu poble érem bastants. Seria útil compartir experiències, iniciatives i organitzar alguna quedada conjunta.
L’acte va començar amb els discursos de l’alcalde de Blanes i el vicerector de la Universitat de Girona. Comentaren la importància del projecte, quan contents estaven del seu bon funcionament i agraïren la tasca per a la que ens oferíem els mentors. A continuació, ens repartiren una peça de puzzle a cada mentor i a cada mentorat. Els nens buscaven amb qui de nosaltres completava el trencaclosques i així les parelles quedaven assignades.
Ràpidament quedaren formades algunes parelles, i un nen va queixar-se que no encaixava amb ningú. Quan va quedar tot resolt em vaig girar altre cop cap a la meva peça i vaig veure una nena que mantenia unida la seva peça amb la meva mentre em mirava com dient “Eh! Que jo encaixo amb tu!”. Aleshores em vaig posar molt contenta i la meva primera reacció va ser anar a fer-li una abraçada... però em vaig quedar a mitges perquè ràpidament vaig pensar que potser semblava massa exagerant i l’espantaria. Ella, que estava decidida a mostrar-se a l’altura, es disposà també a abraçar-me quan va llegir la meva intenció però també es va tallar. I tota la sala, va fer un “Oooh....!” general perquè va semblar que fos la nena que estigués molt contenta d’haver-me trobat quan en realitat, va ser totalment al contrari. Malgrat que les dos ens vam morir de vergonya, vaig entendre que ella sabia tan poc com jo com havíem d’actuar i com aniria tot plegat. Ho hauríem de decidir entre les dos.
És diu Fanta, ve del Senegal i té 11 anys. Té un somriure sincer, un munt de trenes al cap i el braç ple d’aquests braçalets de formes que estan tan de moda.
Vam decidir quedar per al dia següent a les 17:00.
