dimecres, 24 de novembre del 2010

La bolera

El dissabte no feia gaire bon dia, així que la sortida amb bicicleta va tornar-se a posposar...
Malgrat tot, el canvi no va ser a pitjor. Contràriament al que m’havia suggerit el meu pare (insistia en dur-les pels camins de ronda que voregen la costa de Blanes a Lloret), vaig decidir que aniríem tots plegats a la bolera. I dic tots plegats, perquè vaig convidar el meu germà (Xavier, 8 anys), les meves germanes (Candela, 8 anys i Marina, 6 anys) i el meu xicot.
La bolera de Blanes és un edifici de dos plantes. Al primer pis hi ha gronxadors de gomaespuma, un parc inflable, piscines de boles... per als més petits. Però a la planta principal hi podem trobar un espai amb diverses màquines recreatives, un bar i la bolera. Mentre esperàvem a que es buidés alguna pista, vam jugar als discs aeris (que és un dels meus jocs preferits). Després vam disputar el torneig de bolos; les posicions van ser:
  1. Marina.
  2. Fatumata.
  3. Jo.
  4. Xavier.
  5. Fanta.
  6. Candela.

El dissabte va haver-hi molts progressos. Vaig veure les nenes riure, implicar-se i concentrar-se en el joc, aplaudir i parlar amb els altres sobre com anava la partida. Fins i tot, el meu pare, a qui només havia demanat que ens acostés en cotxe a la bolera, va decidir de quedar-se veient el clima i la diversió que es respirava.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Fira medieval

Per al segon dia, vaig pensar d’anar amb bicicleta. A donar una volta pels camins de terra que voltegen el Tordera. Al final però, vaig optar per anar al poble del costat, Lloret de Mar, a passejar per la fira medieval que hi havia instal·lada durant el cap de setmana.

En aquesta ocasió la meva família ens hi va acompanyar. Volia que coneguessin el meu pare, la seva dona i la meva germaneta, una nena de sis anys d’origen xinès.
Vaig intentar explicar-los el que havia estat l’edat medieval europea (i perquè hi havia palla pel terra, animals i gent disfressada). Vam veure els artesans de la fusta, els que treballaven el metall. Vam tastar formatges, embotits, dolços, i vam berenar una coca de xocolata molt bona. Les noies van arribar a la conclusió que tot el que es venia allà era més car del normal; pel que els vaig explicar el valor que tenien els productes artesanals davant dels manufacturats.


El que més em va cridar l’atenció va ser la simpatia que va mostrar la Fanta cap a la meva germaneta, a qui des del primer moment va començar a fer preguntes de tot tipus i a parlar-li molt suaument mentre li acariciava el cabell.

Primera quedada

En la primera quedada vam trobar-nos a la biblioteca comarcal de Blanes. No sabia gaire bé què fer perquè encara no ens coneixíem i no tenia ni idea de què li podria agradar. Així, seguint el consell de la directora de la seva escola –a qui vaig conèixer a la festa inicial- vaig decidir que faríem una volta pel centre de Blanes i aniríem a berenar a algun lloc. Potser tot parlant aconseguia fer-me a la idea dels seus gustos i les seves aficions; i podia oferir-li algun pla més atractiu per al proper dia que ens veiéssim.

El dissabte a les 17, la porta de la biblioteca era deserta. No va ser fins al cap de 10 minuts que vaig veure dues figures menudes que em saludaven amb la mà. La Fanta havia vingut amb la Fatumata, una amiga seva a qui el dia de la festa inicial vaig dir que podria venir algun dia. 

No sabia massa bé què dir, així que sense voler em vaig trobar fent-los una ruta turística pel centre de Blanes. Vam trobar la cafeteria on solia anar a passar les tardes dels dissabtes amb les meves amigues de l’institut, i ens hi vam quedar a berenar.

Tot d’un plegat van començar a fer-me preguntes sense parar; si tenia novio si havia nascut a Blanes, de què treballaven els meus pares... Jo també els vaig preguntar per l’escola, i què tal els anava. No semblava que els interessés massa parlar de l’escola fins que els vaig preguntar pels companys de classe: les dos van respondre esverades que no eren gens guais. Quan anàvem a marxar de la cafeteria van recollir tots els plats i els gots sense pensar-s’ho.


Per acabar la tarda, vam decidir pintar-nos les ungles pel que vam comprar un pintaungles amb estrelles brillants de colors. Anàrem a casa els meus avis, perquè al carrer ja s’havia fet fosc i no hi veuríem bé. La meva àvia va estar molt contenta amb la visita; li agrada molt xafardejar (quasi tan com posar-te una cullerada més al plat) i inflar a preguntes a les noves coneixences. Malgrat tot, vaig adonar-me com, al conèixer els meus avis, les noies tornaven a emmudir i a posar-se tan vergonyoses com quan les vaig conèixer. Això em va alegrar: les noies no eren massa xerraires però sense que jo me n’adonés m’havien anat agafant confiança.


I això tot just era el principi.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Festa inicial

Per als mentors de Blanes, la festa inicial es faria el dia 5 de novembre. El dia era cada dia més a prop i jo havia anat acumulant un munt de consells i impressions de les sessions de formació. Com funcionava el projecte, quina era la nostra funció, recomanacions varies... Podia començar a imaginar com seria l’experiència però en el fons intuïa que no sabria realment què era ser mentor fins que ho fos.

Estava convençuda amb el Projecte Rossinyol. Em semblava un engranatge perfecte entre mentors, mentorats i entorn que sota el marc de la convivència esdevindria productor de coneixença mútua i aprenentatge. Malgrat tot, a mesura que els meus passos m’anaven acostant al Centre Cultural els Padrets els nervis s’anaven apoderant de mi. Què li diria al nen? Com l’havia de tractar? I si no era capaç de fer que es divertís, que comptes amb mi, fer-me la seva amiga? Em guanyaria la confiança de la seva família?

Quan vaig arribar, em van col·locar amb els altres mentors. En total vaig contar-ne vuit, i em vaig alegrar de pensar que al meu poble érem bastants. Seria útil compartir experiències, iniciatives i organitzar alguna quedada conjunta.

L’acte va començar amb els discursos de l’alcalde de Blanes i el vicerector de la Universitat de Girona. Comentaren la importància del projecte, quan contents estaven del seu bon funcionament i agraïren la tasca per a la que ens oferíem els mentors. A continuació, ens repartiren una peça de puzzle a cada mentor i a cada mentorat. Els nens buscaven amb qui de nosaltres completava el trencaclosques i així les parelles quedaven assignades.
Ràpidament quedaren formades algunes parelles, i un nen va queixar-se que no encaixava amb ningú. Quan va quedar tot resolt em vaig girar altre cop cap a la meva peça i vaig veure una nena que mantenia unida la seva peça amb la meva mentre em mirava com dient “Eh! Que jo encaixo amb tu!”. Aleshores em vaig posar molt contenta i la meva primera reacció va ser anar a fer-li una abraçada... però em vaig quedar a mitges perquè ràpidament vaig pensar que potser semblava massa exagerant i l’espantaria. Ella, que estava decidida a mostrar-se a l’altura, es disposà també a abraçar-me quan va llegir la meva intenció però també es va tallar. I tota la sala, va fer un “Oooh....!” general perquè va semblar que fos la nena que estigués molt contenta d’haver-me trobat quan en realitat, va ser totalment al contrari. Malgrat que les dos ens vam morir de vergonya, vaig entendre que ella sabia tan poc com jo com havíem d’actuar i com aniria tot plegat. Ho hauríem de decidir entre les dos.

És diu Fanta, ve del Senegal i té 11 anys. Té un somriure sincer, un munt de trenes al cap i el braç ple d’aquests braçalets de formes que estan tan de moda.

Vam decidir quedar per al dia següent a les 17:00.